Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

Tenim dret a decidir el nostre futur?

Tenim dret a decidir el nostre futur?

Publicat || 21 MAIG 2017


La formulació d'aquesta pregunta no vol significar, en si mateixa, l'obertura de cap escletxa per on continuïn rajant debats absurds. El que passa és que calen reflexions profundes que una part considerable de la població sembla no haver fet encara i si ho ha fet i ha arribat a una resposta clara, no té prou interioritzat que aquest dret queda en no res si no va acompanyat d'una actitud coherent i necessàriament conseqüent per exercir-lo.

Per descomptat que la resposta inequívoca és SÍ. Tothom tenim dret a decidir el nostre futur per més creença en el destí, el karma o el desfullament de les margarides es pugui tenir. I tothom hauria de saber que és del tot necessària la sobirania, és a dir, la pròpia capacitat per prendre les decisions, si el que pretenem és no haver d'estar sotmesos a tercers per consumar-les. Hi ha una relació directament proporcional entre la sobirania i el fet que el futur dibuixi a l'horitzó, quelcom semblant a l'esbós del camí que ens ha de dur on volem arribar.

En conseqüència, tampoc podem deslligar la sobirania de la llibertat. En aquest cas concret, llibertat per decidir, que és el mateix que dir ser lliure. Arribats aquí, tranquil·lament podem reformular la pregunta que ens quedaria així:

Tenim dret a ser lliures?

Qui respon que no, eh? Qui s'acull a posar-hi en contra pel que digui o millor dit, el que uns quants vulguin interpretar que diu una llei? Altra qüestió important, qui redacta les lleis? El poder legislatiu... Ho sabem, que no és altra cosa que un nombre reduït de representants, repeteixo, representants, de la sobirania del poble. Raó per la qual mai haurien d'anar contra els interessos de la majoria del poble al qual representen. Oi?

Però, tot gran canvi comporta conseqüències, de la mateixa manera que tenir la capacitat de provocar-ne comporta una gran responsabilitat. Estem, potser tots plegats, massa acostumats a posar el focus en les conseqüències del canvi i deixem de banda les inherents conseqüències de persistir en el mateix una i altra vegada. Passar a l'acció o no fer res té conseqüències. Tant sí com no, absolutament tot, té conseqüències.

Podem fer un exercici relativament senzill cada vegada que ens trobem davant la temptació de canviar res, encara més quan estem convençuts de tenir-ne necessitat. Aquest exercici consisteix a mesurar què guanyem i què perdem perllongant una situació que com a mínim, quelcom haurà de tenir d'incòmoda perquè ens ho plantegem. I què guanyem i perdem canviant-la. El que no hem de fer (la vida és massa curta com per a permetre'ns-ho), és ajornar i ajornar portar-ho a terme tal vegada ho tenim decidit. Si és quedar-nos com estem, perfecte; hi tenim tot el dret i alhora l'obligació d'acceptar les repercussions. Si fem els passos imprescindibles per assolir els nous objectius, perfecte també. Acceptant el repte amb valentia i determinació.

El que no porta enlloc és queixar-se de la situació, expressar que vols millorar-ho, decidir fins i tot fer-ho i no fer-ho. Perquè llavors, ens quedem en terra de ningú sense ni tan sols la satisfacció d'ésser el resultat de l'execució de la pròpia decisió, donat que ho hem decidit però no pas ho hem fet.

Aquest dret, el dret a decidir lliurement el futur, poques vegades afecta només a qui l'exerceix, tenint en consideració que restem vinculats a la societat de la qual formem part, als companys de feina o d'estudis, als cercles d'amics, als familiars i a la parella, en cas de tenir-ne. Així doncs, el manteniment d'una situació o el seu canvi també acabarà influint a altres persones però, és aquesta, raó suficient perquè directament o indirecta sigui algú altre, per més estreta que sigui la relació, qui acabi prenent-la per nosaltres? Llavors, en realitat, tot i el recull d'influències i implicacions de les quals hem de tenir cura, qui determina el nostre futur? Qui pren la decisió? A qui pertany, veritablement, l'ús de la nostra llibertat? A nosaltres o qui s’hi oposa i aconsegueix aturar el que hem decidit?

En algun cas, parlant sobre el procés d'independència que estem vivint des de fa anys a Catalunya i del qual les causes vénen d'encara més lluny, trasllado el procés català al terreny personal situant-lo en la relació de parella. El paral·lelisme, ras i curt, bé a ser el següent:
Què has de fer si transcorreguts incomptables intents d'entesa, de promeses incomplertes i segones i terceres oportunitats? Què en cas d'infidelitats, falta de compromís, menysteniments, mentides i comprovar com ha quedat a un pam de terra la malmesa lleialtat? Què has de fer si l'amor primer i l'estima després, van sortir esperonades per la porta del darrere, fent recaure en els fills l'únic nexe d'unió? No han estat massa les vegades que he establert aquest símil tot i que les respostes han estat sempre idèntiques: "separar-te".

De fet, li tenim un respecte suprem a prendre decisions que afecten persones estimades, encara més quan creiem que no tenen cap responsabilitat en les causes ni perquè pagar les conseqüències però, aprofundint una mica i fent una raonable projecció cap al futur, hem de ser conscients que no seria just per ningú renunciar al dret a decidir ni a la pròpia llibertat, atès que estaríem donant-los motiu per creure que som capaços d'abandonar, tanmateix, la voluntat i necessitat individual de millorar, per no pertorbar-los una estabilitat que per a nosaltres, va quedar soterrada en el precís moment que ens vàrem adonar que no podíem continuar al costat de qui no ens estima. Encara menys sotmesos a les seves decisions.

Convertir-se en veïns ens situa en un mateix estatus. Compartirem allò que hàgim de compartir i ens posarem d'acord en allò que ens hàgim de posar d'acord, però cadascú tindrà clau de casa seva. Compartirem la custòdia en cas de tenir-ne fills, sense que mai s'hagin de saber ni sospitar tampoc ser responsables de dimitir per ells a un dret fonamental. Compartirem frontera amb España perquè per més que ho hagin repetit, no serà vagant per l'espai on trobar-nos als catalans.

La diferència cabdal serà que nosaltres, en llibertat, haurem decidit el nostre futur.