Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

Positivisme

Positivisme

Publicat || 14 NOVEMBRE 2019


Recordem que el positivisme, a diferència de l'optimisme, fa referència a la tendència constructiva de la realitat, sense preveure ni predir que aquesta sigui la desitjada.

Fàcil és pensar que si Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s'han posat d'acord al cap de 36 hores del 10-N, bé que ho podien haver fet al llarg dels 7 mesos previs i ni un ni l'altre hagueren perdut representativitat respecte als resultats del 28 d'abril, l'estat s'hagués estalviat dels nostres diners una despesa de més de 140 milions d'euros i la visibilitat del feixisme espanyol romandria parcialment dissimulada, una mica més de temps.

Què hi ha de positiu, doncs?
Quina pot ser la tendència constructiva?

Per una banda, sabem a hores d'ara que més d'una carta ha quedat descoberta en aquest joc polític del qual no som només obligats testimonis, sinó que paguem a bastament les conseqüències. Han elevat l'aposta, anat de farol i escenificat una realitat paral·lela per tal de derrotar, al preu que sigui, l'adversari català. A nosaltres.
Han caigut caretes, que si bé s'aguantaven entrellaçant promeses buides i progressisme fal·laç, encara tapaven, si més no, el veritable rostre regnant de la ultra dreta.

Pel que fa a Catalunya, no es poden subratllar diferències substancials entre el Rajoy de «...y la europea?» i el Sánchez de «se les fugó Puigdemont, y yo me comprometo hoy y aquí a traerlo de vuelta a España». En Sánchez sabia perfectament —quan ho va dir— que el MHP està a disposició de la justícia belga i que aquesta, fins avui en dia, no ha considerat necessari privar-lo de llibertat a raó del que figura a l'ordre d'extradició. Tot i això, ho va dir. Igual que el control que tenen de la fiscalia, malgrat tot seguit hagi volgut fer-nos creure que s'havia equivocat.

D'altra banda, tot i el fred imperant, floreixen arguments esgrimits pel PSOE negant-se des de l'abril a formar govern amb Unidas Podemos, quan el sector català d'aquest partit feia una 'aposta' per un referèndum pactat, com a manera de resoldre el que erròniament anomenen 'conflicte', i quan els hi provocava una reacció al·lèrgica sentir-los parlar de presos polítics, en comptes de polítics presos...

Caldrà veure (a les portes del primer govern de coalició tenim l'oportunitat), si el que hem escoltat a representants polítics d'UP a Catalunya, encamina la gestió política i la presa de decisions cap a la materialització de l'indult i del dret d'autodeterminació o per contra, el federalisme, la plurinacionalitat, les sobiranes compartides i el diàleg entre president i vicepresident, queda reflectit només en una mena de mirall còncau, al poc d'haver-se repartit carteres ministerials en el seu intent de deixar enrere tots els retrets etzibats campanya sí, campanya també.

És també positiu el que té d'aclaridor el daltabaix que ha sofert Ciudadanos, engrandint amb la seva pèrdua de vots els resultats del Feixisme de Vox i revitalitzant la rància dreta del PP. Resta poc perquè els qui encara donen un marge de confiança a l'esperit democràtic de Pablo Iglesias se n'adonin, d'una vegada i per totes, que els interessos imposats des del 'Congreso de los diputados' i des de l'aparell de l'Estat, passen per mantenir-nos sotmesos, submisos i forçats a pagar indefinidament el cafè que prenen, derivat d'aquell 'café para todos' amb el que van aconseguir aigualir transitòriament les nostres reivindicacions.
Serà evident, per a qui ho vulgui veure, el posicionament dels comuns, amb Jaume Asens al capdavant, a l'hora d'exigir i d'entomar el diàleg, no pas el que l'estat pretén que hi hagi a Catalunya, sinó el necessari de l'estat amb Catalunya.

La força de la gent fa palesa, una vegada més, aquesta necessitat.