Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

Les relacions de poder

Les relacions de poder

Publicat || 5 MAIG 2017


Ningú s'escapoleix a tots els àmbits de la seva vida, del que significa actuar segons estigui establerta aquesta relació. Pot tractar-se de fets puntuals com ara, davant «l'autoritat», al aturar-nos conduint tot i que el verd del semàfor permet continuar, perquè un agent ens diu que no. A l'altra banda, per exemple, les que romanen establertes i acceptades a la feina, segons el càrrec de qui dóna les ordres i indicacions als seus «subordinats».

Amb estimats animals de companyia tampoc és diferent. Qui tingui un gat sap que és ell qui decideix i fins i tot exigeix el que vol. Deixa'l tranquil si no vol mimitos i estigues per ell quan t'ho demana.

Tampoc té res d'estrany presenciar in situ com una gran part de la mainada imposa la seva voluntat, sovint el caprici, als avis que omplen parcs i col•legis tot i trobar-se visiblement lluny de la seva pròpia plenitud de facultats. No els escoltarem queixar-se, però no treu que delegar-los la cura dels seus néts, és una responsabilitat que els avis accepten, en molts casos, sense haver pres la iniciativa.

Dins de casa, com a resposta a: qui controla el comandament a distància? per més excepcions i matisos obligats, identificarem ràpidament en benefici de qui es decanta, tenint en compte, això sí, que pot ser del tot diferent en funció dels rols i de qui se n'encarrega de què. Però, què succeeix amb aquelles tasques i responsabilitats que haurien d'estar equilibrades i exercides per igual? És aquí on es fa més visible encara la relació de poder. Quan algú s'escapa de fer el que li correspon però s'ha de fer tant sí com no, algú altre supleix, amb sobreesforç, aquesta mancança.

Coneixem tot un seguit de sentències, que no arguments, que subratllen el posicionament de qui les emet i de qui les rep: «perquè jo ho dic», «perquè no puc», «perquè tu ho fas millor» i fins i tot, malauradament, les que estan arrelades al gènere, del tipus: «això és feina de dones» o «ets l'home de la casa».

De tot plegat es desprèn que no només hem de tenir en consideració el que una persona ha fet, fa i voldrà fer, sinó que també com actuarà enfront del que facin o no, els qui estiguin prou vinculats com per a ser influents. Hi ha qui manté i fa prevaldre el seu criteri mantenint la seva quota de poder. Però també hi ha qui imposa el seu, quan al seu entorn troba qui cedeix per no haver de discutir o perquè li suposa menys perjudici minvar la seva pròpia independència, que lluitar per conservar-la.

Davant la necessitat de l'altra, bé sigui econòmica, emocional o de qualsevol tipus, necessitat en tot cas, gairebé sempre trobem a qui ostenta el poder exercint un més que qüestionable ús del mateix. Els titulars es fan ressò aquest dies de la denúncia d'una jove que, treballant com a «paraigüera», havia d'anar vestida de curt en un conegut torneig de tennis celebrat a Barcelona, malgrat les baixes temperatures. També del No cobrament de cap remuneració econòmica per part d'uns becaris sota les ordres d'un afamat cuiner. Ofertes de feina a hotels de luxe i gran luxe, que ja avisen de l'import brut d'una nòmina que no seria suficient per pagar el preu de l'allotjament d'un cap de setmana.

La submissió pot ser tan subtil, estar tant interioritzada i socialitzada que només una minoria s'hi oposen, els demés ho consideren normal. Tanmateix, l'abús s'exerceix des de fa tant de temps, amb especial èmfasi en períodes de crisi, que ha de succeir quelcom especialment cridaner perquè ens adonem de la seva existència.

Aquestes, les relacions de poder, presideixen la taula al voltant de la qual s'asseuen la generositat i l'egoisme, l'estima i l'autoestima, la dependència i la independència... La defensa a fer el que tens dret i les renúncies endolcides amb el parany dels «ho faig jo, perquè ho haig de fer», sense reflexionar si veritablement és el que pensem o algun interessat ens ho ha fet creure.