Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

Poden les conviccions polítiques modificar les relacions personals?

Poden les conviccions polítiques modificar les relacions personals?

Publicat || 30 NOVEMBRE 2015


Diuen els estudiosos del tema que el 80% d'una relació sigui de parella o amistat recau en la comunicació. No vaig a posar en dubte si el percentatge és versemblant o s'allunya del nostre particular punt de vista. Però sí vull argumentar el meu parer en resposta a aquesta pregunta.

En condicions normals, no hauria de ser així. Almenys de manera determinant. Però no estem immersos en un escenari polític que pugui definir-se com a normal. Així que, al meu entendre, la resposta és SÍ. Un sí majúscul que sense allunyar-nos del respecte cap a les idees dels demés, ens distància visiblement de posicions que en altres circumstàncies generarien menys bel·ligerància.

-M'explico:

Al llarg de la història ha succeït que una immensa majoria (per no dir tothom) s'ha beneficiat de les accions d'una minoria. Sempre ha passat que arran del compromís, la denúncia, la lluita i la reivindicació d'uns, s'acabessin aconseguint drets inexistents fins aleshores. De segregació racial, del dret al vot, dels drets dels treballadors, la llibertat d'expressió... drets que s'han reconegut i perduren gràcies a que algú o alguns pocs es van arriscar fins anar sumant col·lectius més grans a la seva causa.

Avui estem en una situació d'un calat semblant, i sorprèn, que de la mateixa manera que qui estima als animals no tolera que se'ls maltracti, hi hagin tants que es consideren sociables i no obstant això, admetin sense dir ni piu el maltractament a una societat. En aquest cas a la societat catalana.

És ben sabut que Catalunya ha resultat perjudicada en innombrables ocasions per part del govern d'Espanya. Les dades ho demostren i estan a l'abast de tothom. Les repressions i els continus atacs a la identitat. Les promeses que el devenir del temps ha convertit literalment en fal·làcies per part d'uns i d'altres governs que ens han presidit des de Madrid. És ben sabut que des d'aquí s'ha intentat amb més o menys encert millorar la situació. I ben sabut també que res, cap llavor plantada ha aconseguit donar el fruit just i desitjat.

Què passa quan decideixes formar part dels col·lectius que pretenen canviar les coses? Doncs passa que també tu comences a intentar canviar-les. Passa que et preocupes més per saber, per informar-te i contrastar. Passa que vas acumulant referents i comences a fer servir l'hemeroteca per corroborar i desmentir; per denunciar incoherències i posar de relleu el des de quan i el per què.

Tot això ocupa gran part del teu pensament, flueix com la sang i s'alça amb claredat en protagonista de la teva actualitat individual sota el paraigua de la col·lectiva.

I és a partir de llavors quan frases fetes com ara "a mi no m'interessa la política", "tots els polítics són iguals", "per què fer res si passarà el que ells vulguin," s'aixequen com parets davant l'horitzó que intentes -ara més que mai- aclarir. Es converteix en inevitable arribar a casa o a la feina o a la cita amb el tema candent en el pensament. I per més que s'intenti mantenir estancs els espais, sempre hi ha alguna raó per la qual transcendeix cap a la conversa alguna part o encara més del que personalment t'ocupa i et preocupa.

"També s'han de tenir en compte als que no han votat"
"No és legal i com no és legal no es pot fer"
"Ja ho sé que no hi ha diners. És per culpa del 3%"
"I si després l'Hospitalet també vol independitzar-se, què, també tindrà dret?
(...)

I llavors li/els preguntes:

Què llegeixes?
Què emissores escoltes?
Què programes veus a TV?

I te n'adones de la manca de coincidència. Reps, com si fos una bufetada, l'estès costum de parlar sense saber. Opinar sense haver contrastat. Has de reconèixer que en tot això, esteu lluny, molt lluny de coincidir.

Potser amb el 20% sigui suficient. En cas contrari...