Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

No sos vós, sóc jo

No sos vós, sóc jo

Publicat || 05 DESEMBRE 2016


Un dels arguments més recurrents que he rebut per part de persones properes que són poc inclinades a la plena sobirania i, en conseqüència, a la independència de Catalunya, no és altre que el d'esgrimir que la societat no canvia d'un dia per l'altre. Inclosa la catalana. I que la independència no garantirà per si mateixa una millora en el conjunt del país tal com, segons afirmen, els hi volem fer creure.

Entesa la societat com el conjunt d'individus que comparteixen objectius, maneres de fer i cultura, i que s'interrelacionen per crear i/o mantenir un grup o una comunitat; resulta gairebé obligat destacar el paper que els mateixos individus tenen dins d'aquesta o qualsevol altra societat. Aquest paper és relativament fàcil d'observar a una escala més petita (la majoria formem part d'una comunitat, si més no, la de veïns), d'un col·lectiu (un club de lectura o esportiu poden valer), amics d'una fundació o membres d'una associació com ara l'Ateneu Barcelonès, amb més de cent cinquanta anys de recorregut o l'assemblea nacional catalana, que tot just ha complert cinc anys des de la seva creació. Dins d'una, dos o fins i tot més entitats, podem copsar com estan organitzades, el camí que segueixen i com reaccionen davant dels fets i les vicissituds que es poden anant produint. Tanmateix ens acabem adonant de l'exercici de les jerarquies verticals malgrat que la transversalitat figuri a la seva acta fundacional.

Podem excloure les característiques individuals dels seus membres, de les característiques de l'associació de la qual en formen part? Crec que no. En tot cas, dependrà del pes específic i de la visibilitat que cadascú tingui dins del grup. No sos vós -persona-, sóc jo -societat-. Perquè l'ego, el poder i l'ànsia de sortir a la foto són trets individuals tan reals com ho són el respecte, la diversitat i la voluntat d'integració de la nostra gent.

Indubtablement hem de ser curosos a nivell particular perquè no se'n ressenteixi el grup i quan a algú se li ocorre explicar un acudit sexista, tan censurable és qui l'explica com qui se'n riu del que no hauria de fer gens de gràcia. Quan algú, en qualitat de voluntari dins d'una organització de voluntaris i, en exercici de la seva responsabilitat, explica que s'ha d'evitar donar ordres oposades a altres voluntaris per tal de desenvolupar una tasca, algú li ha de dir que no són ordres sinó indicacions, directrius o pautes per al bon funcionament... Perquè qui creu que està en situació de donar ordres creu alhora que algú altre les ha d'obeir. No?

No seré jo qui pronostiqui un futur idíl·lic un cop aconseguida la independència perquè entre altres raons no seria lògic mirar de desdibuixar la realitat. I la realitat ens mostra que totes les societats són plurals, que totes es beneficien i pateixen en diferent mesura de les característiques individuals dels seus integrants.

Però, després de l'autocrítica i del reconeixement explícit que la nostra, la catalana, és també el resultat de què fem i del que no fem; del que fan i del que permetem que en facin, de la voluntat per millorar i de les prohibicions; estem més que convençuts que s'obrirà tot un ventall de noves oportunitats deixant de tenir un Estat (l'espanyol) en contra.