Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

La democràcia no és un viatge gratuït

La democràcia no és un viatge gratuït

Publicat || 11 OCTUBRE 2016


Quantes persones, entre les que apel·len a la il·legalitat de la celebració d'un Referèndum d'autodeterminació a Catalunya, saben quin és l'article de la “Constitución española”, que suposadament ho impedeix?

En quin moment es va passar de reclamar que un poble estigui protegit per un marc legal, a defensar que aquest o qualsevol altre poble s'hagi de sotmetre a la interpretació d'una llei?

Per quina raó es pretén confondre des de l'aparell d'un Estat, els mitjans de comunicació afins i una part considerable de la pròpia societat, afirmant que els qui volem la independència, volem imposar-nos? Sabent -com hauria de saber tothom-, que aquest procés va començar al carrer i acabarà a les urnes.

Algunes, moltes veus de líders importants han bramat que “España es un Estado de derecho”, i que per tant, els catalans no podem decidir el nostre futur...

Si fem una lectura inversa d'aquesta asseveració, resulta que un poble no pot decidir el seu futur en un Estat de dret. De debò? Estan emparant el dret i la negació mateixa d'aquest dret utilitzant els mateixos raonaments? O resulta que estan mirant de fer passar un oxímoron tots aquells que s'amaguen darrere la retòrica i la manca d'arguments?

Aquesta ofensa no es comet només contra els que pretenem la sobirania, aquesta burla atenta contra la democràcia en sí mateixa.

Per què no es fan la pregunta més important? Per què no donen resposta al fet que haguem passat de demanar l'Estatut d'Autonomia a exigir un Referèndum d'Autodeterminació? Com és possible que no sàpiguen o fins i tot no vulguin explicar de manera clara, convincent i sense contradiccions, els qui s’hi oposen a la mal anomenada “ruptura de España”?

Més de dos milions de ciutadans amb dret a vot, volem convertir Catalunya en una República Independent. Per què?

Al voltant d'un 80% del nostre Parlament s'ha pronunciat a favor de celebrar un Referèndum d’Autodeterminació pactat amb l’Estat espanyol, però tot i estar recollit en els Pactes Internacionals de Drets Humans i haver estat anunciat, el passat 28 de setembre, pel nostre president, Carles Puigdemont, que es farà amb o sense acord amb el “gobierno de España”, des de Madrid continuen negant-s’hi. Per què?

La democràcia no és un viatge gratuït. Cap democràcia pot sostenir-se si individualment i col·lectiva deixem de queixar-nos, de manifestar-nos i de reclamar davant la mentida, la demagògia i les promeses incomplertes.

Hem de posar en dubte la legitimitat d'una llei si l'esperit, la aplicació o la interpretació que emanen d’ella mateixa sotmeten, de manera sistèmica i injusta, la llibertat de les persones.

Què pensem de la coneguda com a "Ley Mordaza"?

Ens hem de fer més preguntes abans de qüestionar -i fins i tot prohibir- la possibilitat d'introduir els canvis indispensables per tal de corregir aspectes, legals o no, d'una realitat enquistada.

Si entenem com a fonament de la democràcia fer prevaldre el que decideix una majoria, hem de saber què vol aquesta majoria. I per saber-ho, s'ha de poder preguntar amb claredat, sense amenaces ni represàlies. S'ha de poder dipositar el sentit únic i inalienable de la nostra elecció en una urna i esperar; respectant o gaudint del resultat en funció de si el que s'ha decidit majoritàriament, correspon o no amb el que hem triat cadascú de nosaltres.

"Al llarg de dècades, les dones van lluitar pacíficament per la igualtat i el dret a vot. Els seus arguments foren ignorats...
Els poderosos, polítics i una part considerable de la societat, dones incloses, deia anys enrere:
- Les dones no tenen el temperament calmat ni l'equilibri mental necessaris per a emetre un judici sobre assumptes polítics.
- Si permetem que les dones votin, es perdrà la estructura social. Les dones estan ben representades per els seus pares, germans i marits.
- Una vegada se'ls hi concedís el vot seria impossible detenir-les, tot seguit les dones exigirien el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges."

Com a resposta, Emmeline Pankhurst, líder del moviment sufragista de dones treballadores, convocà, a la Gran Bretanya, una campanya nacional de lluita i desobediència civil que començà al 1912 allargant-se fins al 1928, any en el que per fi van veure reconegut el dret a vot. A "España" aquest reconeixement del dret no va arribar fins al 1931.

Abans, era il·legal...