Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

L'edat mitjana de l'activisme

L'edat mitjana de l'activisme

Publicat || 02 MAIG 2016


L'activisme té una mitjana d'edat que sobrepassa la d'aquella etapa de la vida en què vols menjar-te i canviar el món: Per què?

Tots els que portem prou anys voltant pel món, encara que aquest voltar no impliqui creuar fronteres, podem recordar com era d'habitual rebel·lar-nos davant d'allò que suposava estrènyer la pròpia llibertat. Per poc que fos possible, en trobar la més petita escletxa, ens hi llençàvem pel dret intentant aconseguir petites millores que poguessin allunyar-nos dels costums heretats i de les obsoletes normes en àmbits tan plurals com el familiar -potser el primer-, l'acadèmic i, tot seguit, el laboral.

No vàrem ser els primers. També els nostres pares i avis van lluitar per un futur millor. En certa manera l'evolució de la societat s'ha valgut d'això per avançar.

Llavors, per què ara sembla que ha arrelat un conformisme immobilitzant entre molts d'aquells que ara tenen la força i "tot el futur" per endavant?

Amb una taxa d'atur juvenil propera al 50%, un dels salaris més baixos d'Europa i un encariment persistent dels estudis, deu resultar difícil, molt difícil tenir ganes de canviar res més enllà de la pròpia situació personal. I aquí és on nosaltres tenim encara molt a fer. Aquesta generació creu o sap que serà la primera en viure pitjor que els seus progenitors. Aquesta generació ha anat posposant, moltes vegades a contracor, l'emancipació i la independència. Tots plegats hem estat testimonis del naixement d'un nou "segment social": el dels treballadors precaris. Tots aquells i aquelles que no en tenen prou amb el sou que guanyen per garantir-se la possibilitat de sortir de casa dels pares -nosaltres- i que, en conseqüència, tampoc no poden dependre només d'ells mateixos. Aquesta és una veritat que desenfoca l'horitzó i la raó, com a mínim una més, que els inhibeix. Perquè la il·lusió és necessària per enfrontar-se a tota mena de reptes i per nodrir aquesta il·lusió fa falta creure en la possibilitat d'aconseguir el repte.

Hem de ser capaços de crear un nou marc. Hem de fer valer la nostra experiència per obrir-los el camí i deixar-nos de mitges tintes. Aquí, a Catalunya, s'ha acabat el temps de les promeses i de fer creure que és qüestió de temps per deixar enrere la crisi, que quan el motor de l'economia s'acceleri i bla, bla, bla... No podem fer-los creure ni comprar nosaltres el discurs que tot això és conjuntural. De cap manera. Els problemes en la relació Catalunya - Estat espanyol són i seran estructurals fins que siguem capaços de mantenir-la d'igual a igual. Ja toca deixar d'empassar-nos les expectatives que provenen de l'alternança bipartidista PPSOE. Ha arribat l'hora de construir el necessari, de dotar-nos de les eines que ens permetin prendre les mesures que calen i de fer-nos responsables de nosaltres mateixos sense haver de patir mai més l'asfíxia a què ens tenen acostumats.

És l'hora d'assolir la independència per poder créixer com a País. És l'hora de donar arguments sòlids per tal que la il·lusió s'escampi, especialment entre la joventut, i que tornin a creure en les seves possibilitats d'assolir la independència com a persones.