Víctor.cat

Opinions personals sobre qüestions generals ;-)

Què va ser l'u d'octubre?

Què va ser l'u d'octubre?

Publicat || 01 OCTUBRE 2018


Resposta fàcil: el primer dia del mes.
Resposta adient: el dia més llarg de 2017

Qualsevol establiment, negoci o activitat, incloent la marca personal, què pretengui o no en tingui cap altra opció que considerar la seva imatge alhora d'ensenyar, mostrar o fer veure, el que la societat o el públic recollirà com a síntesi del que és o del que ofereixen al col·lectiu del quan formen part, hauran (haurem), de considerar l'aparador com una finestra a través de la qual tothom se'n pugui fer una idea aproximada del que són, el que ofereixen i fins i tot a qui, com i perquè ho volen oferir. No són aïllats els casos en els quals primer es crea la necessitat i poc després el producte que l'ha de satisfer.

En aquest sentit, 'el gobierno de España', l'1 d'octubre de 2017 va mostrar als ulls del món la seva idiosincràcia i els trets, les característiques indestriables de la seva essència: España és un estat repressiu. España és el país d'Europa on el feixisme en general i el franquisme en particular neden a la superfície sense complexos. És una fal·làcia d'enorme dimensió, sostenir que el republicanisme ha provocat l'aparició del feixisme. Si ha aparegut es perquè ja hi era, si neda a la superfície és perquè fins fa poc ho feia de tal manera que només se'ls hi veia l'aleta dorsal, igual que taurons. España, resumeix a la perfecció les contradiccions d'una societat que encara no ha après que la llibertat no consisteix en concloure que si una part té dret d'exercir-la, l'altra ha de tenir el dret d'impedir-ho.

El Referèndum d'autodeterminació pot explicar-se atenen un ventall enorme de fets, dades, cronologia històrica, de la qual podríem situar 1714 com a punt d'inflexió, per no anar-nos-en fins al descobriment del foc... El Referèndum celebrat, va escenificar per sobre de tot el que ningú, amb un parell de dits al front, pot justificar:

«Porras vs. Urnes»

Hi ha qui diu que només una minoria dels catalans vam anar a votar. Fals! Perquè qui ho diu considera la totalitat dels catalans, obviant que s'ha de referir als catalans amb dret a vot, no pas a tothom que hi viu a Catalunya.

Hi ha qui diu que votar provoca divisió. Fals! Les divisions d'opinió, maneres de fer, objectius... són prèvies. Latents o caldejant l'ambient fins a fer-lo irrespirable. I és votant com, en una societat que vulgui reconèixer-se a si mateixa en democràcia, resol les diferències alhora d'aplicar o dur a terme el que respon a la voluntat del 50% + 1.
Ja... però és que a la comunitat de veïns de l'escala on visc, dels quaranta-quatre propietaris que som, vint-i-nou han votat un pressupost per rehabilitar la façana, més car del que hem votat la resta. I jo perquè he de pagar uns calerons més havent pogut estalviar-me'ls?
Perquè vius en societat, eh? I quan les decisions es prenen col·lectivament, tot i pretendre el bé per a tothom (això va per tu, Arrimadas), resulta gairebé impossible prendre-les a gust de tothom.

Hi ha qui diu que celebrar el Referèndum de l'1 d'octubre no va ser legal. D'entrada, és legal o no ho és el que recull la llei. La llei la redacta qui ens representa, a iniciativa pròpia o d'una ILP. L'aprovació dependrà de la majoria parlamentària i dels suports que aquests representants, torno a dir, representants, tinguin per aprovar-la. A partir d'aquí, mercès tot un aparell de l'estat, per la via del poder executiu, judicial, comptant amb els encarregats de mantenir «l'ordre», i «IBEX-35-nià», quedarem tots sotmesos als suposats beneficis (dret a la vivenda i treball dignes seria un exemple d'incompliment flagrant), i a les obligacions que, ni per desconeixement ens exhaurirem del seu compliment. Però, més enllà que el redactat acostuma a semblar pleistocè, si la interpretació de les lleis fos cosa menor, indiscutible i diàfana, més de la meitat dels lletrats sobrarien per falta de feina i en els despatxos de la judicatura desapareixerien les piles de causes pendents.

Si les lleis no estiguessin subjectes, també, al punt de vista subjectiu, a la naturalesa de pensament dels qui intervenen en la seva elaboració, aprovació i implementació, podríem estar prop de funcionar com ja ho estem fent en les caixes d'autopagament: introduïm la informació necessària per a la fi i obtenim un resultat concret.

S'ha de ser molt cap quadrat per no diferenciar entre legal i legítim. Reconec, és més, proclamo la manca d'interès en seduir ningú ara mateix i em pregunto si paga la pena intentar fer-los entendre que, per exemple, fins fa no res una dona, pel fet de ser dona, no podia conduir a Aràbia Saudita. Si t'hi trobes amb qui comparteix que atonyinar les dones, avis i fills un cop l'any és legítim pel fet d'estar despenalitzat a Rússia, vessar ètica a la seva consciència pot esdevenir una tasca frustrant i estèril. Qui no hagi deduït que les lleis han de donar resposta ètica, humana, cívica, racional i integradora a una societat dinàmica, avançada i compromesa amb el món què nosaltres mateixos construïm, potser hauria de cultivar-se una mica més abans de pronunciar-se i acceptar que, fins i tot Siddharta Gautama, Buda o més recentment el Dalai Lama, què són icones de la meditació, van necessitar dels favors de la natura què ens envolta i del reconeixement posterior de la societat per trascendir.

Hi ha també qui justifica rebre cops de porra, empentes, intimidació i mals físics i psicològics d'ampli espectre, adduint que, començant per Puigdemont fins a qui amb la bandera espanyola posada com a davantal de cuiner de cintura cap avall, els vam provocar. Sí, bé. Per llogar-hi cadires. Per curar-nos d'una vegada i per totes de la capacitat que en té l'individu de sorprendre al propi individu. No hem d'endarrerir-nos massa en el temps per recordar que quan una víctima, dona precisament, anava (quan s'hi veia amb cor, un cor destrossat), a posar una denúncia per maltractaments a una de les comissaries amables, d'excel·lència de servei i lliures de prejudicis on darrera del mostrador tot eren pantalons i a les parets de les quals hi resava quelcom semblant a «todo por la patria», juntet a una fotografia d'en doble 'F' i guarnit per un tros de roba què només indicaria nacionalisme si s'hagués tractat d'una estelada, l'etzibada verbal del funcionari de torn era: «alguna cosa le habrá hecho usted», com si aquesta suposada cosa, justifiqués o hagués de justificar el maltractament. Posem un exemple més comú i allunyat de la sensibilitat precisa per abordar tota mena de relacions humanes.

Directament o referencial, gairebé tothom hem comprovat que quan algú explica que, per exemple, estant asseguts a taula, en un restaurant, gaudint de la companyia, les converses, l'entorn i la gastronomia... resulta que a l'hora d'agafar qui sigui la bossa per anar a pagar o marxar, aquesta ha desaparegut, la pregunta més freqüent és on la teníem. Si a la nostra vista, lligada a la taula o la cadira, clavada a la paret amb un dels ganivets que teniem a disposició (aquesta és una broma que m'he permès), o entregat al personal com quan, anys enrere lliuravem roba d'abric i demés anant a la discoteca. Quan resulta que, com hauria de ser normal, la bossa queia a la seva sort, penjant pel respatller de la cadira, llavors ja ens podem preparar... Com se li ocorre deixar-la així? Què esperava, eh? Traslladant a la víctima la responsabilitat del robatori. Doncs no! No possar una bossa amb pany i forrellats, no converteix el lladre en un àngel de la guarda que vetlla perquè anem aprenent com moure'ns per la vida. Què la nostra bitlletera, el mòbil o qualsevol altra pertinença sigui visible per la butxaca dels nostres pantalons o jaqueta en el metro o a qualsevol altre lloc on creuar-nos amb desconeguts, no és una invitació al fet que ningú agafi prestat amb caràcter indefinit i de no retorn el que és nostre.

De la mateixa manera, estar assegut o dempeus dins o als voltants d'un col·legi electoral, tampoc és una crida al fet que et trenquin la cara, t'empenyin, t'obrin el cap amb la força que la impunitat regalada per un estat opressor ha premiat als del «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin els de la Gestapo en un camp nazi, ni als del «Que nos dejen actuar!», vociferant com si la seva indignació vingués donada per la passivitat d'un 'gobierno', que els hi priva de defensar i protegir les persones que estant sent assassinades a Somàlia.

Hi ha qui pensa que als «Robocop», se'ls hi havia de premiar reconeixent-los haver posat en risc les seves pròpies vides per anar a ajudar les víctimes pels terratrèmols i el tsunami a Indonèsia què ja s'ha endut la vida d'un miler de persones... No! Què aquesta trista informació és d'actualitat, a les acaballes de setembre de 2018 i està situada al que es coneix com a Cinturó del foc del Pacífic, no com en el cas de la manifestació 'españolista', rància, casposa i indigna, que va voler homenatjar els qui contradient allò de protegir, van esdevenir en els causants d'una ferida tan gran a la pell del poble català, que ni l'il·lustre Borrell, abanderat dels radicals Societat Civil i actual ministre d'exterior, podrà mai arribar a, com ell mateix va proposar en un míting, desinfectar.

Hi havia gent què anys enrere parlava de desafecció, adreçant-se amb veu mústiga a la Moncloa des dels micròfons situats en front del seu nas. Montilla, sense anar més lluny. Aquests, ara farien curt, perquè el que significà l'1 d'octubre, per a millions de nosaltres és haver creuat el Rubicó.

No hi ha marxa enrere. Diguin el que diguin els qui repeteixen les estudiades proclames d'uns hereus del franquisme, que no només han aconseguit mantenir-se en el poder 40 anys més tard de la seva mort, sinó que també el seguiment d'aquesta munió de gent precària de conviccions, què no va més enllà del que podria cobrir cap bandera. Bé sigui la seva o la nostra.

L'1 d'octubre va ser el primer dia del mes, sí! I situa al 2017 com el primer dia, la primera vegada, el primer cop, què a força de cops, un estat que presumeix de democràtic, va provocar el vessament de sang, tacant no només un referèndum recollit a la Carta Magna de Nacions Unides, sinó que també de sang, va assenyalar un episodi nefast de la seva història.